"Pensant en els altres". CARL ROGERS

PSICOLOGIA HUMANISTA:

La psicologia humanista comença a desenvolupar-se l’any 1960 com el moviment cognitiu. Actualment a Estats Units se’l coneix com la tercera força en Psicologia, després de la Psicoanàlisi i el Conductisme.

L’ humanisme defineix l’home com un producte del seu ambient. Les idees que es destaquen són:

· La importància que se li assigna a l’individu, a la llibertat personal, la creativitat individual i la espontaneïtat.

· És molt important l’experiència conscient.

· Es posa èmfasi en tot allò relacionat amb la naturalesa humana.  

Els humanistes volen destacar la salut mental i tots els atributs positius de la vida, com la felicitat, la satisfacció, l’èxtasi, l’amabilitat, la generositat, l’afecte, etc.  

Carl Rogers tenia aquesta visió.

CARL ROGERS (1902-1987):

La psicoteràpia de Rogers es centre en la persona, que ell anomena client i no pacient, perquè no és passiu, sinó actiu i responsable en el procés de millorar la seva vida, decidint conscientment i racionalment què està malament i què ha de fer al respecte.

El terapeuta és com un confident o conseller que escolta en un pla d’igualtat, amb una actitud comprensiva, entenent-lo. Aquesta actitud que ha de tenir el terapeuta, l’anomena “trobada”.

Rogers acompanya i crea les condicions òptimes, que per fer-ho cal que es trobin en un context de relació en el qual l’ interlocutor (psicòleg), ha de viure tres actituds bàsiques:

  1)   Acceptació incondicional: mirada positiva cap els seus alumnes, però això tampoc vol dir que els accepti pel que fan. Per exemple, un assassí, l’accepta perquè és una persona, però no per la seva actitud. No és sospitós per res, és una persona que es pot confiar.

   2)   Comprensió empàtica: experimenta posant-se a la pell de l’altre. Intenta entendre els significats de les actituds (misèries, pors...) sense jutjar. Rogers deia que “si tan sols tinguéssim un minut d’empatia a l’any en tindríem prou”.

   3)   Autenticitat, congruència, coherència: el psicòleg ha de pensar, sentir i actuar sense contradiccions, ja que aquesta actitud es transmet.

Si volem ajudar i crear un clima de creixement, hem de mostrar que entenem el que ens expliquen els nostres pacients.

DOCUMENTAL “Pensant en els altres”:

El documental el varen fer per tv3, a un programa anomenat 60 minuts.

Tv3, en un programa anomenat "60 minuts" ens presenta un documental premiat repetidament per la tendresa a l'hora d'explicar l'aprenentatge en una escola japonesa. "Pensant en els altres" és un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.

Se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure.

El documental tracta d'una escola japonesa d'uns 1000 alumnes, però hi ha una aula que porta una dinàmica que la fa especial: el seu professor els diu que a l'escola hi han vingut per a ser feliços...
Les tasques d'aprenentatge arrenquen d'aquesta premissa, i els nens i nenes no tan sols són escoltats i tenen veu i vot ,sinó que el seu professor els ajuda a descobrir el que "senten", sobretot des de la sinceritat del seu interior i en les diferents circumstàncies del dia a dia. A partir de saber el que cadascú duu dins seu, els ensenya a posar-se en el lloc dels altres, el que anomenem empatia.

Els alumnes tenen una llibreta on cadascú hi escriu una mena de diari personal, sobre allò que el preocupa o entristeix, o a vegades el tema el proposa el mestre.

Hi va haver un moment en què una nena va explicar davant de tota la classe que el seu pare feia uns anys s’havia mort, però encara no ho havia explicat a ningú, i en aquell moment va ser capaç de fer-ho i els seus companys la van entendre, i a partir de llavors van saber el que havia sentit aquell tràgic dia i com se sentia ara.

En aquest documental el que hi podem observar és la psicologia humanista. La importància de saber entendre els altres, de saber escoltar-los, perquè la persona és la més important.

REFLEXIÓ SOBRE EL DOCUMENTAL:

 El professor els hi deia els seus alumnes que el més important en aquesta vida és ser feliç, i penso que té tota la raó. Per mi el més important és la família i els amics, si això està bé, la meva felicitat és màxima.

És un documental que tots els mestres haurien de veure per la qualitat i la dedicació perquè tots els seus alumnes arribin a trobar la felicitat amb les relacions amb els altres. El mestre creu que no és possible l'ensenyament sense treballar les emocions, i està convençut que educa per a la vida.

Aquest documental m’ha impactat molt, i penso que caldria una reflexió profunda. Tot i això, penso que aquí Espanya seria molt difícil utilitzar aquest mètode, ja que tenim una cultura molt diferent que el Japó, i molta gent crec que seria incapaç de tenir aquest respecte i aquesta empatia pels altres, ja que en aquesta societat cada vegada se’n té menys. Només cal voltar una estona pel carrer i te’n adones de seguida.